Tristán i Isolda

TRISTANY I ISOLDA

 

En néixer ell moria la mare.

Abans ja havia mort el pare.

Va ser a una  lluita malferit.

No va conèixer el seu petit.

Per en Marc el rei va ser educat,

sempre amb noblesa i llei format.

Amb bons valors arribà a gran

el nostre cavaller Tristany.

Un ogre que era molt dolent

no era aturat per cap valent.

Era famós com El Morolt

d’Irlanda, per tots temut molt.

Cobrava un impost als del poble,

a tots, fossis humil o noble.

I agafa una jove per any

si no ho impedeix en Tristany.

És aquesta la situació.

Tristany prendrà la decisió.

I així a una illa s’aniran.

Lluiten amb força i valor gran.

L’ogre lluitarà amb avantatge:

la seva espasa té un beuratge.

És una trampa, és un verí

Entra a  Tristany quan el ferí,

per això el cavaller ferit

caurà a una barca ben dormit.

 

Dies després Isolda el troba

i li traurà tota la roba.

Es posa a curar-lo amb Brangiel

la seva criada fidel.

I li  començarà a sanar.

Malalt que vengué sol del mar.

De metall tros a la ferida

el contaminava la vida.

Tristany havia perdut consciència.

Ella tenia molta paciència

encara que ara vol matar-lo,

per a l’oncle, Morolt, venjar-lo.

Tristany li promet bon futur.

I el cor d’Isolda com és pur

farà que ella  baixi l’espasa.

I tot queda en pau a la casa.

 I no serà la seva esposa.

El futur, doncs, serà altra cosa.

Serà a Cornualla de  Marc rei

que  dona cercava de llei.

Però això no li agrada gaire.

Ja té olor de traïció l’aire.

I ara és  Brangiel qui fa un beuratge:

 filtre d’amor per al viatge.

Es tractarà això d’aigües màgiques

perquè no hi hagi noces  tràgiques.

Ara hi ha beguda d’amor,

sentiments convenients al cor.

I  a una ampolla  tota amagada

la màgia queda doncs ficada.

Xerraven i troben l’ampolla

i així amb set beuen noi i noia,

de la beguda rara aquella

que canvia la sort de ell i de ella.

Calmaran la seva setada,

I això ho veurà  la criada,

la Brangiel que encara era lluny.

Ara l’ànima  dins d’un puny.

I crida al cel, “però què heu fet?,

que no era això per a la set!

Era per a Isolda i el rei!

Heu sortit tot dos de la llei!”

Ara sempre s’estimen ells,

 així fins que arribin a vells.

S’han de veure secretament.

 Els unirà fort sentiment.

Ell entrarà a la habitació

per a entregar-se a la passió.

Els consellers posen en terra

farina per a fer la guerra.

I el rei veurà  que era veritat

la secreta calamitat.

Els consellers li havien dit:

“Tristany i ella ho fan de nit”.

 Tristany a Isolda molt estima

i així inspirat puc fer la rima.

Tristany a mort és condemnat.

Cauran per un  penya-segat.

Gràcies a això és com escapen,

i per això mai no els atrapen.

I  Déu que els  amants sempre ajuda

fa  branques per a la caiguda.

Ara és quan Isolda i Tristany

s’amagaran al bosc un any.

Fins que algú els trobarà dormits

i avisarà els altres a crits.

Ara vendran rei i soldats.

Volen agafar els amagats.

Isolda tornarà a la Cort

i ja no es veuran fins la mort.

Dóna l’ordre d’assassinar,

i també la llengua tallar

a la  criada tan fidel

(va discutir  amb na Brangiel).

Canvia l’ordre. Brangiel plora

i perdonarà a la senyora.

Tristany comprarà un bon canet.

És petit, graciós  i molt net,

i farà feliç a la gent

que el veurà. I serà un present

que donarà  a Isolda la Rossa.

És una idea meravellosa.

El petit canet és tan màgic

 que canvia el sentiment tràgic.

“Petit Crüe” és com el ca es diu,

i de nou  la reina ja riu.

Però  Tristany que no ha oblidat

a Isolda amb altra s’ha casat.

La veritat és que el seu cor

on fa temps hi ha molta tristor,

només que és de Isolda, la Rossa

i sempre ha estat així la cosa.

Un dia ell caurà malalt

serà a l’habitació de dalt.

Farà doncs voluntat darrera:

voldrà  que de qualque manera

a l’estimada Isolda arribi

un missatger que a ella li digui

que  ara s’està morint Tristany

que era el seu estimat d’antany.

El cavaller també demana

 per a tenir l’ànima sana

que la convidin a venir

que vol  deixar ja  de patir.

Tristany el bo ja està morint

perquè la vida està fugint.

Ell no fa res: només mirar

muntanya, núvols, cel i mar.

Si el vaixell torna amb l’estimada

que vela blanca sigui issada,

i si no ve Isolda la Rossa 

que es noti abans aquesta cosa:

s’hauran de dur doncs veles fosques

que siguin més negres que  mosques.

Passa el temps, no es veu cap vaixell.
Va fugint la vida dins ell.

Tristany està malalt al llit.

Pacient espera dia i nit.

Vela blanca es veu clarament

a un vaixell, però…, quin turment!:

na Isolda diu una mentida

que tallarà a Tristany la vida.

No hi hagué doncs bona resposta

a aquella casa de la costa.

-M’aniré  contant fins a tres,

perquè el meu cor no viurà més.

Avui ja no veuré la lluna

–diu en Tristany, qui mor tot d’una.

I així  el vaixell arribarà,

i  l’altra Isolda en baixarà  

juntament amb na Brangiel

la seva criada fidel.

Na Isolda que entrarà a la casa,

demanant-se “vegem què passa”

i pujarà a l’habitació

sense amagar l’excitació.

I finalment el seu estimat,

encara que fred, ha trobat.

L’amor secret així ha acabat,

i ella cau morta al seu costat.

Així va acabar doncs la vida

dels dos amants sense sortida.

L’altra nomia “de Blanques Mans”.

Molt més dolenta  era que els cans.

Va intentar enterrar la parella

separats per una capella.

Cada amant farà créixer un arbre

que sortirà de cada marbre.

A dalt les branques s’uniran

I sempre junts tot dos seran.